Temps era temps… Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, va mostrat el seu rebuig a la celebració del 12 d’octubre, Festa Nacional o de la Hispanitat, amb un tuit que portava com a etiqueta #ResACelebrar, atés que eixa data significava un genocidi.
Enguany, els corrents ideológics de l’esquerra indignada renoven a Twitter eixe missatge, amb l’etiqueta en castellà: #nadaquecelebrar.
A més de l’inici d’una conquesta d’un territori habitat pel seus indígens, que com a tal conquesta comportà un genocidi i la imposició de la cultura, la llengua i la religió de l’Imperi Espanyol, el 12 d’octubre de 1492 marca la data del descobriment d’Amèrica, la nova visió del planeta Terra tal com el coneguem ara, i el començament d’allò que els historiadors han denominat «Edat Moderna». Per tant, res a celebrar?
Res de nou davall del sol: qualsevol guerra de conquesta suposa la mort de l’enemic a batre i la suplantació, més o menys plena, del seu món cultural i religiòs per l’importat pel vencedor. Vejau què va passar amb la conquesta del Regne Moro de València per part del Rei cristià Jaume I que, amb tropes procedents de Catalunya, Aragó i d’altres llocs va arrabassar la terra i la vida de milers de musulmans per a fundar una nova entitat política anomenada Ciutat e Regne de València, de la qual estem ben orgullossos els valencians, i per això ho celebrem cada 9 d’octubre.
Evidentment, allò que fan els detractors de la celebració del 12 d’octubre és utilitzar el passat històric com a arma per a combatre en el present l’status quo del règim socioeconòmic actual. Una manera com a qualsevol altra de fer revisionisme del passat -amb ulls d’un ciutadà d’ara- perquè s’és impotent per a proposar alternatives de present i de futur al sistema hegemònic existent. Per això es condemna la massacre dels indis per part dels conqueridors espanyols, i alhora es fa una projecció cap a la societat actual on els indis són els pobres d’ara, i els conqueridors, els capitalistes, responsables de la misèria causada a bona part de la població, que pateix els efectes secundaris d’un sistema que també produïx algun benefici per a les societats contemporànies.
És clar, que necessitem eixir dels debats simplistes i intentar analitzar amb més profunditat els problemes, a fi d’extraure-hi conclusions més realistes dels conflictes que atanyen els humans, d’ara i de sempre…
Així, si per a les societats avançades en l’aspecte tecnològic i científic sembla impossible el retorn al jardí primitiu de l’Edén, ens hi podem fer les següents preguntes:
- ¿És inevitable l’assimilació econòmica i cultural dels pobles considerats com a subdesenvolupats, pobres o salvatges, per part dels sistemes globalitzats i depredadors, tot observant el manament bíblic de consagració a l’extermini, ara sí, en nom del nou Déu del progrés cultural, científic i tecnològic?
- ¿Què és millor per a la qualitat de vida d’aqueixos pobles diferents, la preservació de la seua vida natural, de subsistència, o l’entrada en l’engranatge de la modernitat cultural i econòmica?
- ¿És més positiva per al desenvolupament de l’ésser humà la vida dels valors de la llibertat de mercat, de la democràcia parlamentària, i del consumisme, posem per cas, o la conservació dels valors tradicionals i l’arrelament en una terra i una cultura determinades?
- Poden conviure en pau diferents sistemes de desenvolupament econòmic i d’arrelament cultural?
Tot i que les respostes no són gens senzilles, sembla que, pel bé de la salut física i mental de la Humanitat, ens cal protegir la biodiversitat d’espècies animals i vegetals, així com la diversitat ètnica i cultural dels humans. Les societats primitives viuen bé dins els seus paràmetres econòmics i culturals, no necessiten més béns dels que són capaços d’extraure de la Natura i dels que els calen per a l’intercanvi. Quan són colonitzades per societats de científicotecnologiques més avançades és quan pateixen els mals propis de les zones marginals de qualsevol imperi: desarrelament cultural, pèrdua dels valors ètics propis, misèria econòmica, malalties desconegudes…
Les civilitzacions superiors funcionen com un virus o un càncer dins d’aqueixes societats: inoculen el seu ADN cultural i tecnològic, al temps que trenquen els esquemes d’organització tribal o política, creen divisions artificials dels territoris, i generen la guerra interètnica i els conflictes socials que porten a eixes societats a la depauperació i a l’explotació intensiva dels seus recursos naturals. Tot això té com a conseqüències últimes la desarticulació de l’entramat social, la proliferació de la malaltia psicosomàtica entre els aborígens, la destrucció de l’ambient natural i, per últim, un procés que repercuteix greument a les metròpolis: la immigració massiva i no controlada, la fugida de la misèria cap al paradís .
D’altra banda, hem de convindre que la civilització capitalista ha d’aprendre de les societats més arrelades al medi natural, per a poder conservar la vida en el planeta Terra el màxim temps possible (ja sabem que el nostre planeta té data de caducitat). Tenim algun indici d’on ens pot portar el progrés econòmic sense mesura i el consumisme irreflexiu. Per això, haurem de girar la vista cap a d’altres formes de vida fonamentades en valors de creixement interior de la persona i d’arrelament a la tradició cultural i al medi natural.
En eixe sentit, ens caldrà treballar per una entesa entre la lucidesa dels éssers humans occidentals més conscients i èticament més avançats, i els valors ancestrals de les societats primitives, per a fer possible que l’espècie superdepredadora, per consumista i insolidària, fóra considerada com a espècie a extingir (per tal d’extingir-la ideològicament, no per a perseverar en la seua conservació), a través de processos polítics democràtics i dels sistemes educatius i formatius escaients.
Per tant, res a celebrar?.. però, si la vida és una contínua celebració dins d’una immensa vall de llàgrimes!..
Espiral de indignación 